TIEMPOS DE SILENCIO. Actas del IV Encuentro de investigadores del franquismo. València, 17-19 de noviembre de 1999.
Sección quinta:IDEOLOGÍA, CULTURA Y MEDIOS DE COMUNICACIÓN
Relator:Francisco Sevillano Calero (Universitat d'Alcant) Modeador:Francisco Moreno (Univesitat d'Alcant)
LA UTILITZACIÓ POLÍTICA DE LA HISTÒRIA D'ALCOI DURANT EL FRANQUISME
Barber Miró, Alejandro
(569)
Introducció
En aquest treball, basant-me en la premsa local alcoiana, en les actes de l’ajuntament, de l’Associació de Sant Jordi, i en les revistes de festes tracte de cercar com el règim franquista intentà implantar la seua interpretació política de l’historia d’Alcoi, i com aquesta condicionà les seues relacions amb les festes de Moros i Cristians d’Alcoi.
Una de les característiques més cridaneres del franquisme fou la pluralitat ideològica de les famílies que el composaven. Així falangistes, carlistes, monàrquics Alfonsins i membres de la dreta no democràtica, estaven units per la seua adhesió a la persona de Franco, i per una determinada interpretació finalista de l’història d’Espanya, on ells, el vencedors de la guerra eren els continuadors dels principals personatges històrics del imperi espanyol.
D’aquesta manera els vencedors de la guerra no tractaren tant d’adoctrinar ideològicament a la població, com d’imposar-los una determinada concepció de l’historia.
En el cas d’Alcoi aquesta mentalitat tenia una repercussió més important: a les festes de moros i cristians commemorem la victòria dels primers alcoians que l’any 1276 derrotaren a al-Azraq i a la seua host, amb l’ajuda miraculosa de Sant Jordi, davant de les portes de la vila.
L’utilització política d’aquest fet històric suposava modificar greument el significat de les principals festes alcoianes. És per això que he inclòs en aquest treball, ademés d’articles de la premsa de la postguerra on es pot llegir aquesta nova reinterpretació històrica, que, d’altra banda, són molts i molt similars entre ells, l’ús que les autoritats franquistes donaren a les festes de Sant Jordi en els seus actes oficials, així com tractaren d’imposar la seua moralitat al món fester.
A la ciutat d’Alcoi, on les tropes de Franco havien arribat el 29 de març de 1939, les noves autoritats hagueren de difondre entre els alcoians l’ideologia dels vencedors, i aconseguir el màxim nombre d’adhesions al Règim en cinquanta dies aproximadament, abans de la celebració del dia de la Victòria . Per això les desfilades i festes dels dies 18 i 19 de Maig (Día de la Victoria) tingueren una significació peculiar, per què a més de les parades militars suposava una prova important, ja que els organitzadors podien trobar una acollida menor que a d’altres indrets on els franquistes havien disposat de més temps per a obtindre el recolzament de la població.
D’altra banda durant el més d’Abril d’aquell any, els dies 22, 23 i 24 (els dies de la festa) s’hi celebraren una sèrie de misses i processons, però sense cap altre acte amb menor significació religiosa. Durant aquelles primeres festes després de la guerra civil els franquistes, a través del diari Gaceta de Levante començaren a reinterpretar les festes, des d’un punt de vista basat en els últims esdeveniments. I així tingué lloc la celebració d’actes religiosos i militars, com processons amb els excautius locals, desfilades de les tropes mores, italianes i espanyoles que custodiaven la ciutat i bandes de música.
Aquesta presencia de tropes mores a Alcoi, durant els tres dies que se celebrava la victòria contra l’host musulmana d’al-Azraq obligà a les noves autoritats a redefinir als discursos que pronunciaren en els dies de la festa el paper dels moros. A partir de l’any 39, i pràcticament durant la postguerra, cada any amb menor intensitat serà freqüent trobar a la premsa local articles i declaracions públiques d’autoritats locals o del Movimiento on identificaran a Franco amb Sant Jordi, a Stalin amb al-Azraq, als cristians amb les tropes triomfadores de la guerra civil, i als moros que atacaren Alcoi amb els rojos.
Amb aquesta reinterpretació els franquistes tractaran d’apropiar-se d’actes i símbols festers, arribant fins i tot a utilitzar l’acte fester de la Glòria, amb el qual es commemora la resurrecció de Jesucrist, amb la desfilada d’una fester de cada filà, durant les festes del dia de la Victòria de l’any 39, afegint un altre significat religiós a més del polític i militar.
Aquesta utilització de les festes, encara que mai va arribar a modificar la seua estructura, ni a modificar el seu aparell ideològic ( la victòria dels alcoians contra els seus enemics amb l’ajut de Sant Jordi ) fou molt intensa durant els primers anys del franquisme, diluint-se a mesura que anava evolucionant el règim.
Les festes de Sant Jordi de 1939
El 30 de Març de 1939 les tropes franquistes arribaren a Alcoi. A partir d’eixe mateix moment en el qual es van fer amb el poder començaren a imposar a seua visió del present i del passat.
De fet, durant el més d’Abril de 1939 els franquistes locals hagueren d’assumir tots els ressorts del govern municipal, i aconseguir el màxim recolzament entre aquella part de la població que no formava part de les bases socials dels nacionals. Per això aprofitaren les celebracions de la Setmana Santa i de les festes de Moros i Cristians per fer propaganda de la seua ideologia.
D’aquesta manera el dia de l’entrada dels nacionals a Alcoi començaren el desplegament propagandístic, i partir del dia 19 d’Abril, festa de la Unificació, començaren a fer una reinterpretació de l’història d’Alcoi, canviant el contingut dels esdeveniments del 23 d’Abril de 1276, amb un marcat propòsit propagandístic.
Així, el "consejero nacional del Movimiento" Jiménez Caballero, en el seu discurs del dia de l’Unificació (19 d’Abril), després d’explicar el perquè de la festa, i d’interpretar les dues guerres carlines com una lluita per l’Espanya "una, grande y libre" i la seua derrota com fruit de la traïció, identificà a Franco amb Sant Jordi: "y nosotros, el 18 de Julio, boinas rojas y camisas azules nos dimos el abrazo y fuimos en busca de un Caudillo –como vosotros tuvisteis a San Jorge- quien dando el salto al Estrecho, con su espada flamífera, ese hombre, Franco, el nuevo San Jorge vencedor,
(570)
hizo posible que las otras dos guerras traicionadas fructificaran en una gran victoria y las boinas rojas, camisas azules y los uniformes militares nos darán la España Una, Grande y Libre con que soñamos[1]."
Dins d’aquest context, i amb el mateix afany propagandístic, se celebrà el 23 d’Abril la festivitat de Sant Jordi, sense fer cap acte de moros i cristians, ja que el dia 21 d’Abril, durant el qual és tradicional menjar olleta, al diari Gaceta de Levante aparegué un avís indicant que: "Para las Comparsas. Advertido de que hoy algunas comparsas preparan la cena clásica de la víspera de nuestras tradicionales fiestas en honor a San Jorge Mártir, rogamos encarecidamente suspendan ese acto que, aunque arraigado en el alma alcoyana, no dice bien en estos momentos en que tan abrumadores trabajos pesan sobre las autoridades, ni es todavía ocasión, por creer estar muy sobre nuestra conciencia nacional la sangre de los caidos.[2]"
Finalment els tres dies de la festa foren solemnitzats amb tres misses (de comunió, major, i de campanya), una processó on participaren els "excautivos por Dios y por España[3]" i una cercavila de bandes de música la nit del dia 23 interpretant música festera.
Al sermó de la missa major en honor del Sant, el sacerdot Enrique Abad Vilaplana, exposà la seua visió providencialista dels últims esdeveniments: "Pasó después el doctor Abad a la confirmación de su tesis oratoria basada en el salmo 90 del profeta David y demostró con su peculiar elocuencia, que la profecia del Profeta Rey se habia cumplido en sus dos partes, porque Alcoy invocó a San Jorge en el siglo XIII, y ahora en el siglo XX, y fue oido favorablemente[4]." Així, segons el doctor Abad, els últims fets, la guerra i la victoria nacional, eren el compliment de la profecia de David, amb l’intervenció de Sant Jordi a favor dels alcoians.
Calia resoldre una altra contradicció: a les festes d’Alcoi es commemora la victòria contra els moros que atacaren la vila al 1276. Al 1939, les tropes nacionals a Alcoi estaven formades pels italians del batalló Littorio, i per les forces mores del "Tercer Tabor de Regulares". Per això, i per a evitar males interpretacions, Rafael Coloma Payá, delegat local de Propaganda al seu discurs del 24 d’Abril explicava que: "Han venido los moros; no como antaño en son de guerra, sino como hermanos nuestros, al paso alegre de la paz. Se encendió la guerra en España, y los moros siguieron frenéticos y delirantes a nuestro Caudillo; decididos a colaborar en esta cruzada anticomunista, en que todos los valores se tambalearon, dispuestos arrojar de España a los modernos bárbaros, azote y destrucción de la sociedad[5];" i, en el mateix discurs, per a aclarir d’una millor manera el fets més recents esdevinguts als alcoians acabats d’incorporar a l’Espanya nacional, Rafael Coloma feu un paral·lelisme amb les festes de moros i cristians: "Han venido los moros y también han hecho el alardo. Fusil en mano han corrido los campos de España, han dado su vida por España;[6]". L’Alardo és el acte fester que té lloc el dia 24 d’Abril, en el qual es realitza una recreació de la batalla contra els moros, disparant arcabussos pels carrers del casc antic d’Alcoi. De la mateixa manera, els cristians no podien ser altres que els soldats de Franco: "Los cristianos que han venido hogaño a nuestro pueblo, son los mismos que aquellos otros de antaño, bravos y fuertes que en Alcoy hicieron gala de su bizarría defendiendo la villa, asediada por alfanges y medias lunas. Han venido los cristianos con su poderoso ejército, asombro y temor de todo el mundo; el ejército español, mandado por generales, genialmente dirigido y encauzado a la victoria por el Generalísimo Franco, Caudillo de España, elegido por Dios para salvarla.[7]" Com no podia faltar dins d’aquesta reinterpretació finalista de l’història medieval i contemporània d’Alcoi, també Sant Jordi havia intervingut en el triomf dels nacionals: "San Jorge ha vuelto de nuevo a salvar a Alcoy. San Jorge nos ha traido la cruz roja de su orden. San Jorge nos ha traido la fe alejada de nuestros corazones, entibiada por las circunstancias y el ambiente en que viviamos.[8]"
Però encara van arribar més lluny. En el discurs pronunciat per Jiménez Caballero, consejero nacional del movimiento, el dia 23 d’Abril, el dia més solemne de les festes d’Alcoi, des del balcó de l’ajuntament, i presentat al públic per l’alcalde, Javier Carbonell Muntó, després de comparar el govern dels republicans, els rojos, amb el govern dels nacionals amb moltes frases com: "Franco es lo contrario que Negrín , Negrín era un hombre que comia siete veces al día, que tenia cuatro palacios en Camprodón solamente, mientras que el Generalísimo no obedece a nada material."[9] I després de dedicar una cobla en árab als soldats marroquins, i una altra en italià a les tropes italianes, no dubtà en assimilar a Franco a Sant Jordi per a cloure el seu discurs: "Finalmente, el pueblo de Alcoy tiene como patrono a San Jorge y ese San Jorge, como Patrono, representa el sentido guerrero, la violencia de la lucha de una parte, y de otra la dulzura de la santidad. Heroismo y santidad, ese ha sido nuestro lema. En otros tiempos se llamó a San Jorge para que matara a los infieles. Y ahora lo mismo que él montado en un caballo blanco cruzó el estrecho Franco para salvar a España. De hoy en adelante debeis ver en vuestro San Jorge al Generalísimo guerrero que, en vez de matar moros, mata a los rojos[10]."
La importància d’aquest tipus de declaracions rau en el fet de que durant una dècada foren pràcticament la interpretació oficial dels fets que originaren les festes d’Alcoi, i per tant un intent de canviar el significat tradicional de les festes per un d’altre amb fortes implicacions polítiques.
La reinterpretació ideològica de les festes durant els anys quaranta
Dins d’aquesta mateixa línia, a la premsa alcoiana dels anys quaranta serà molt freqüent trobar articles d’aquest estil, a les vespres i a les acaballes de les festes , junt amb altres que recordaven les destruccions d’esglésies i als caidos.
El 30 d’Abril de 1946 aparegué al diari Alcoy un article sense firma titulat "También este año ganaran los cristianos", en ell a més de recordar breument els fets de 1276, proposa la seua interpretació: "Acaso para entender mas y mas lo que en Alcoy sucediera el siglo XIII, cúpole en desgracia a este pueblo vivir toda la guerra de Liberación española bajo el mandato despótico de estos sarracenos de hoy, que cambiaron alfange por martillo y la media luna mahometana por la hoz asiática[11]". Seguint aquesta mateixa línia d’explicació, l’autor deixava clar qui eren els defensors d’Alcoi: "También esta vez llegó el Santo y los refuerzos de Jaime el Conquistador, entre canciones de eterna juventud,banderas que vencieron en cien combates, un ejército que retó a la muerte, y un Caudillo que sabe perdonar por que
(571)
tiene en sus manos el triunfo y la Victoria[12]." Al llarg del mateix article l’autor no perd la més mínima ocasió per a recordar les destruccions d’esglésies i d’imatges i per reinterpretar l’història i les festes d’Alcoi des de la versió oficial del franquisme de la guerra civil, segons la qual habia estat una lluita contra els comunistes dirigits des de Rússia per Stalin: "No fue suficiente quemar a San Jorge y arrasarlo todo, para servir sobre ruinas y sangre, la esclavitud y la muerte que desde el Kremlin decretaba el alazdrack georgiano[13]." Al-Azraq fou el líder de la resistència musulmana contra la conquesta de Jaume I al llarg de dues revoltes entre 1245, i 1276, l’any que va morir atacant els murs d’Alcoi. I d’aquesta manera sense perdre de vista els fets esdevinguts feia ja set anys aprofitaven qualsevol ocasió, com ara les festes, per a exaltar la figura de Franco i per a menysprear als perdedors de la guerra, deixant ben clar que ells eren els vencedors, com ho recorda el títol "También este año ganarán los cristianos", i com ho recorda la conclusió del article: "Ahí estan otra vez – y así siempre- las fiestas tradicionales, el poema íntimo –mitad religioso, mitad guerrero- de este pueblo que fía en San Jorge –Caudillo de Dios- y en Franco –Caudillo de España- en tanto a los muros de la patria nuestra, como una fantasmagoria de Alasdrack el astuto mahometano, ronda la insidia y araña la carroña de una turba servil de sarracenos que en vano pretenden asaltarla[14]."
A la mateixa pàgina, al peu d’una fotografia de Franco, unes línies tornen a identificar-lo amb Sant Jordi, en aquest cas amb el sobrenom de Walí, la paraula que segons la llegenda van cridar els musulmans que atacaren Alcoi en vore a Sant Jordi defensant la vila, i que segons els historiadors alcoians anteriors al segle XX és el nom que els moros donaven al sant. I sobretot tornen a exaltar la figura de Franco com restaurador de les festes de moros i cristians, que no se celebraren durant els tres anys de guerra: "Que todo, laurel, flámulas y atavios, hubiera muerto por siempre en olvido de polvo desprecios y ultrajes, si Franco –Walí de España- no hubiera salvado la Patria de la subversión moral, anárquica y homicida a que llevaron unos hombres sin honor ni conciencia, títeres de las ambiciones rojas que tanta tragedia y dolor han llevado al mundo[15]."
Aquesta confusió entre la figura de Franco i la de Sant Jordi, que podem trobar des de les celebracions de les festes de 1939, insistia sempre en donar a Sant Jordi el títol de Caudillo, remarcant la idea que si en el present el cabdill era Franco, que habia lluitat contra els enemics de Sant Jordi i de les tradicions alcoianes, en el passat Sant Jordi habia estat el cabdill dels alcoians. I així mentre que Franco era el cabdill d’Espanya, Sant Jordi ho era dels alcoians, de Deu i de la reconquesta. Com ja em vist, des de els discursos de Jimenez Caballero al 1939 o als articles de l’any 1946 col·locar a Franco i a Sant Jordi al mateix nivell fou molt freqüent arribant-se en alguns moments a fer difícil la separació. El 22 d’Abril de 1945 al diari Alcoy aparegué una oració que amb el títol de "Plegaria" i sota una representació de Sant Jordi matant moros s’expressava amb frases com aquestes: "Nada pudo la concepción materialista e iconoclasta del marxismo. Profano tu iglesia y destruyó tu imagen. Nada consiguieron los enemigos de la Fe. Porque tú, Jorge Santo, sigues cobijado en el corazón de los alcoyanos. Que entrañas tuyas són nuestros hombres, nuestras casas y nuestros montes.[16]" On es continuava amb la tònica de fer present la guerra als alcoians, o amb apel·lacions al sant d’aquest tipus: "Caudillo te proclamamos hoy de nuestras almas. A ti elevamos en estos dias el incienso de nuestras plegarias. Sigue enviandonos tu bendición guerrero ilustre. No abandones a tu pueblo, fiel protector. Haz que todos los pechos alcoyanos, ardan en el fuego santo de la Fe católica por la que tu sufríste persecución y martirio. Que nuestra vida sea una paralela trazada a la recta de tu vida[17]."
Aquesta barreja entre política i religió, entre culte a Sant Jordi i culte a Franco, tant freqüent en el textos d’aquella època va ser acceptada per els representants de l’església catòlica a Alcoi, tant per el clergat secular com per la jerarquia. Personatges com Rigoberto Domenech i Valls, nascut a Alcoi, i arquebisbe de Saragossa s’hi van afegir a aquest ideari escrivint articles per a la premsa alcoiana ( bàsicament per al diari Alcoy) on també veia la intervenció de Sant Jordi en els recents esdeveniments, a un article titulat "San Jorge es el camino" afirma que Sant Jordi: "Es el Protector que defendió a nuestros antepasados de los asaltos de la morisma y nos defenderá ahora de los asaltos combinados del comunismo y socialismo, y de los males que ha sembrado la impiedad por todas partes. Es el que nos orienta en estos dias de confusion y transtornos[18]."
Aquesta manera de vore la realitat fou molt freqüent en els primers anys de la postguerra, i a la premsa local el articles que tenien un contingut fester ( història d’alguna filà, història medieval d’Alcoi, anècdotes...) eren pràcticament minoritàries. Però molt gradualment els escrits festers van guanyar terreny i així, pràcticament a les darreries dels anys cinquanta i al començament de la dècada dels seixanta resulta impossible trobar-hi articles que manipulen l’història i les tradicions locals amb aquesta intencionalitat política tant marcada, de la mateixa manera que, fins 1964, la revista de festes deixarà de començar sempre amb la fotografia de Franco.
No tant sols es limitaren a reinterpretar les festes d’Alcoi, sinó que també aprofitaren altres esdeveniments de l’història local per donar-hi la seua visió tendenciosa, i condicionada per la recaient guerra civil.
Així el 27 d’Abril de 1945 Alcoi va celebrar el títol de ciutat que va rebre de la reina Isabel II en 1845 per detindre la sublevació que des d’Alacant va intentar canviar el govern. El règim franquista ho va interpretar de la mateixa manera que habia fet servir per a apropiar-se de la derrota d’Al-Azraq. Al discurs que Miguel Matarredona va pronunciar durant la commemoració afirmava que "cuando en la provincia de Alicante se alza en armas la revolución progresista, Alcoy reepondiendo a un sentido netamente nacional, no cede ante las intimidaciones de la turba revolucionaria que la facción Boné le puso. Toda la Villa defendió el honor de Espeña con entereza y heroismo ejemplar.[19]"
Entre els actes commemoratius es realitzà un respons cantat davant de la creu dels caidos, on dipositaren flors en memòria dels caiguts defensant l’ordre.[20]
Com no pot faltar en aquestes interpretacions històriques, també en la lluita dels alcoians contra els progressistes de Boné van trobar l’ocasió per a introduir la figura de Franco. Esteban Bilbao, el president de les Corts al seu discurs va assenyalar que "El General Roncali, luego conde de Alcoy ratificó el propósito a su llegada a esta Ciudad proclamando textualmente <<la desparición de los partidos políticos y la única distinción entre hombres malos y los hombres de bien>>.
(572)
Así consiguió su titulo de Ciudad y su apellido de Leal y con esa misma bandera, otro General ilustre, Caudillo de una gloriosa cruzada, congrega a todos los españoles rubricando con la punta de su espada, teñida en la sangre de tantos martires la unidad de España.[21]"
Les commemoracions de fets històrics, ja fora l’origen de les festes patronals, o la concessió d’un títol de ciutat van ser aprofitades pels polítics i periodistes del primer franquisme, com l’excusa perfecta per a fer publicitat de la seua causa i per retre homenatge al general Franco.
L’utilització de les festes en cerimònies oficials del règim franquista
Aquesta nova interpretació condicionada pel present dels fets històrics i mítics que donaren origen a les festes d’Alcoi, portaren a les noves autoritats franquistes a intentar apropiar-se dels actes festers per a donar més esplendor als seus esdeveniments polítics. Per això organitzaren desfilades de moros i cristians, fora del calendari tradicional, o fora d’Alcoi.
L’Associació de Sant Jordi, des de la fi del segle passat habia anat progressivament organitzant i controlant les festes d’Alcoi, redactant reglaments, com el "Reglamento para el régimen interior de las comparsas" aprovat pel govern civil d’Alacant en maig de 1905, i altres, convertint-se pràcticament en el màxim organisme de direcció de les festes. En aquestos moments la falange i l’ajuntament faran us dels moros i cristians quan els convindrà. En un primer moment refaran l’Associació de Sant Jordi, que l’any 1932 havia segut substituïda per la "Asociación de Fiestas", de caràcter laic, i amb el propòsit de secularitzar la festa. Després aniran acceptant progressivament una major autonomia de la "Asociación de San Jorge".
El dia de la Victòria en Alcoi
Els dies 18-19 de Maig se celebrà a tota Espanya el triomf de les armes nacionals, amb desfilades, misses i mobilitzacions militars. El règim cercava de demostrar la seua força i la seua eficàcia organizativa, així com el gran suport popular que en aquells moments tenien. No soles fou la celebració de la Victòria dels nacionals, també va ser un impressionant esforç propagandístic, per part del moviment que preparà fins els detalls més mínims, i que tractà de mobilitzar a la major quantitat possible de població.
A Alcoi, on havien arribat les tropes de Franco el 29 de març de 1939, les noves autoritats hagueren de difundir entre els alcoians la ideologia dels vencedors, i aconseguir el màxim nombre d’adhesions al Règim en cinquanta dies aproximadament. Per això aquestes desfilades i festes tingueren una significació peculiar, per què a més de les parades militars suposava una prova important, ja que els organitzadors podien trobar una acollida menor que a d’altres indrets on els franquistes havien disposat de més temps per a obtindré el recolzament de la població. I així tingué lloc la celebració d’actes festers, amb moros, cristians, carrosses i bandes de música.
De fet, durant el més d’Abril de 1939 els franquistes locals hagueren d’assumir tots els ressorts del govern municipal, i aconseguir el màxim recolzament entre aquella part de la població que no formava part de les bases socials dels nacionals.
D’altra banda, la delegació local de Propaganda de la Falange i les J.O.N.S. dirigida per Rafael Coloma Paya fou l’encarregada de l’organització de l’event. El diari "Hoja Oficial de Alcoy" publicat per la " 3.ª Compañía de Radiodifusión y propaganda en los Frentes" es va ocupar d’anunciar, difondre i animar a la població a participar. L’Ajuntament, dirigit per Javier Carbonell Muntó, delegat local de la falange, va confiar l’organització dels actes al Movimiento. Aquesta situació fou una de les característiques del règim, i el mateix Franco consideraba que "el Movimiento era una claque imprescindible para los actos públicos de Masas[22]."
Per als organitzadors d’aquest acte la participació en la festa era una mostra d’adhesió als vencedors, i així ho van fer saber en la premsa local en repetides ocasions: "es de esperar que los comerciantes establecidos en Alcoy exornen para ese dia sus fachadas y escaparates, mostrando así su adhesión inquebrantable a la nueva España, que les libra para siempre del yugo soviético[23]." Els organitzadors volien aconseguir el màxim recolzament popular, i no deixaven de recorda-ho usant, molt sovint, un to bastant imperatiu: " Próximo a celebrarse el Gran Dia de la Victoria que ha de revestir extraordinario esplendor...[24]." De fet, a mesura que s’aproximava la data de la celebració els organitzadors es mostraven més exigents. El 16 de Maig, en la secció titulada "Latidos de la Ciudad" l’autor recorda que: "Alcoy, que por azares del destino fue rojo en la contienda, tiene contraida una deuda para con la Patria que lo ha liberado; y para saldarla, Alcoy tiene que manifestar entusiásticamente su gratitud al Caudillo en el dia de la Victoria y para adelante y en el orden económico, Alcoy ha de verter al común acervo de España, el poderoso impulso de su vida fabril e industrial que, en épocas préteritas lo hizo rico y famoso. [25]" Participar en la Festa del dia de la Victòria fou la manera de redimirse col·lectivament del passat roig. Per tot açò la delegació local de propaganda de la Falange i les J.O.N.S. el dia següent, el dia 17, el dia d’abans de la desfilada especifiquen be que és allò que desitgen: "Esta delegación espera del pueblo de Alcoy, engalane los balcones con colgaduras, banderas, etc..., los dias 18 y 19 fiestas commemorativas del Dia de la Victoria, demostración patente del sentimiento nacional de nuestra ciudad. [26]" En la mateixa pàgina en la secció "Latidos de la ciudad" l’autor anima al poble, anunciant que: "En las capitales ciudades, pueblos y lugares todos de la España, repercutirá su resonancia. Alcoy responderá, como el solo sabe hacerlo, a la magnificencia y solemnidad de ese dia, no como uno de tantos, sino como uno de los mejores.[27]"
Però a més de demostrar adhesió al règim amb ornamentacions en les façanes, calia passar-hi la censura, per si n’hi habia algun error o alguna incoherència. Per això, el dia 12 de Maig en la secció "Vida de la Falange" la "Jefatura local de propaganda" adverteix : "con el fin de que exista unidad, guión de la España Nacional – Sindicalista, se advierte a todos los comerciantes que deben personarse por esta Jefatura Local de Propaganda, San Nicolas 21 (Circulo Industrial ) de cinco a seis de la tarde, con el boceto del exornado a realizar, con el fin de obtener la debida autorización[10]". I no soles açò, fins i tot especificaren quines habien d’esser els vitors per a la ocasió: "Los vítores que han de presidir los adornos de las fachadas y escaparates han de ser a base de los siguientes: "¡Franco, Franco, Franco!," "¡ por la Patria, el Pan y la Justicia!", "España Una, Grande y Libre" , "¡Arriba España!", "¡Viva el Ejército de Franco¡", etc.[28]".
L’organització del Dia de la Victòria fou molt acurada, vigilant fins als últims detalls i cercant d’atraure el màxim nombre de públic possible. Es tractaba de movilitzar a tota la població.
Com que no hi van haver festes de Moros i Cristians durant els anys de la Guerra Civil, ni tampoc, en el més d’Abril del 39, encara que si que es van organitzar provessons, desfilada de soldats i falangistes, i misses i discursos d’autoritats del règim, la delegació local de propaganda decidí organitzar festes de Moros i Cristians, fora del calendari tradicional.
Les celebracions que s’hi van realitzar en honor a Sant Jordi en el més d’Abril d’aquell any, encara que foren sobretot celebracions religioses (misses, processons...), van posar de manifest al únic acte fester que hi va haver, una cercavila de bandes de música tocant marxes mores i cristianes, el desig de festes que tenia la població.
Però hi existia un problema: durant la segona República s’habia produït una escissió en el món fester, entre els partidaris de buidar la festa de contingut religiós, suprimint la missa i la processó, i els partidaris de la celebració catòlica, dividits a partir de 1932 entre "Asociación de San Jorge" i la laica "Asociación de Fiestas" . Els falangistes resolgueren el problema reunint-se amb els membres de l’Associació de l’any 1931 el dia 12 de Maig de 1931: "Con el fin de darles a conocer parte del programa de los festejos que está Delegación esta organizando para el Día de la Gran Victoria, se convoca para hoy a las 16’30 de la tarde en estas Oficinas (Circulo Industrial, piso segundo) a los señores Presidente y Secretario de la Asociación de San Jorge Mártir y a todos los jefes de comparsa que tomaron parte en nuestros tradicionales festejos de Moros y Cristianos el año de 1931 [30]."
A partir d’eixe moment la "Hoja Oficial de Alcoy" inclourà dins del desplegament propagandístic de les celebracions del dia de la Victòria l’anunci dels actes de Moros i Cristians.
El primer acte festiu fou la Diana, a les vuit del mati del 18 de Maig. La Diana és la primera desfilada dels festers amb el traje de la filà, ja que només poden vestir-se de Moro o Cristià, durant els tres dies de la festa, en la "Glòria", i en les entrades benèfiques que a partir de 1951 es realitzen al llatzeret de Fontilles. En aquesta "Diana" només hi desfilaren tres bandes de música.
A les quatre de la vesprada començà la cavalcada de moros i cristians. Els organitzadors del event, per a donar un major significat a aquesta desfilada de festers, ho organitzaran segons el model de la "Glòria". La "Gloria" és l’acte que se celebra el Diumenge de Pascua per a commemorar la resurrecció de Jesus, on participa un fester de cada filà. L’any 39, encara que si que van haver-hi celebracions de la Setmana Santa ( entre els dies 3 al 10 d’Abril) no es va dur a terme l’acte de la Gloria. La columna de la "Hoja Oficial de Alcoy" titulada "Latidos de la Ciudad" el dia 16 de Maig anuncià que:"Muy en breve, con motivo de un acontecimiento de relieve inusitado, presentará Alcoy las simpáticas notas de júbilo y entusiasmo de nuestros festejos mayores. Digo ello, porque entre los actos que se tienen preparados para solemnizar el Dia de la Victoria, figura el desfile de un individuo de cada comparsa con el indumento de "fester", exactamente como se hace el dia de la "Glòria". Otros actos, cuyos pormenores ya detallaremos, contribuiran a realzar la importancia de este dia, dedicado a commemorar la victoria de nuestro Caudillo sobre las fuerzas internacionales de la anti-España [31]."
Per a remarcar la significació política d’aquesta cavalcada l’iniciaren amb heralds, trompeters i banderes, entre les quals figurava el peno de la vila, donat per Felip V, i la Senyera [32], segurament entre les banderes nacional i de la Falange. Tancaven l’acte carrosses, xiquets i xiquetes vestides amb el traje tradicional i una carrossa del ajuntament.
La barreja entre actes cristians i polítics en aquell dia de la Victòria fou molt marcada, amb misses de campanya, desfilades militars, discursos polítics, i en especial, d’actes provinents de les festes de Moros i Cristians.
Aquesta utilització de les festes no es va limitar únicament al any 39. També hi van haver altres moments en els quals el moros i cristians van servir per a d’altres fins que no pas per a celebrar els fets d 1276.
Les festes de Moros i Cristians fora d’Alcoi
El dia 20 de Juliol de 1940 es va realitzar una sessió ordinària en l’Ajuntament. En ella es tractar de l’organització d’una expedició de festers per a que participaren als actes que es farien en honor de Carmen Polo durant la seua visita a Alacant: "Por el señor Alcalde se dio cuenta de una invitación del Exmo. Sr.Capitan General de la 3ªRegion Militar, Don Antonio Aranda y Matas, dirigida a esta Corporación, para que esta ciudad, tome parte, enviando una representación de las comparsas, en los festejos que se celebrarán en la Capital de la Región el dia 31 del actual, en honor de la Exma Señora doña Carmen Polo, esposa de nuestro insigne Caudillo, acordandose desginar al Concejal don Jorge Seguí Santonja para que organice y dirija todo lo concerniente con la invitación referida [33]."
Allò més significatiu d’aquesta expedició a Alacant dels festers rau en el fet de que no va ser organitzada per cap filà i sense demanar permís a la Associació de Sant Jordi, sinó que directament un regidor de l’Ajuntament franquista, fou l’encarregat de respondre a la invitació del Capità General.
Aquesta manera d’utilitzar les festes de Moros i Cristians en actes va continuar durant molt de temps, i així fou possible vore una representació de les festes d’Alcoi en Alacant durant la primera Desfilada Folklòrica Provincial en Juny de 1956,i "el 23 de Junio de 1961 vuelve a desfilar por la Rambla de Méndez Núñez y la explanada de España, obedeciendo así a una serie de presiones de carácter presumiblemente político, retornando la expedición festera a Alcoy realmente desilusionada de esta nueva experiencia.[34]"
(574)
La cavalcada dels reis mags
L’afany de les noves autoritats per controlar les festes de moros i cristians es va vore dificultat per la rígida organització interna de les filaes i de l’Associació de Sant Jordi. No va ser així en el cas de la Cavalcada dels Reis Mags que ha partir de 1939 serà organitzada per la Falange, que el 2 de Novembre de 1939 va demanar i va obtenir de l’Ajuntament el permís per a preparar aquest acte, que al mateix temps va rebutjar una petició de 500 pessetes i el permís per a organitzar la cavalcada per part de la Filà Marrakechs[34].
A partir d’eixe moment el Frente de Juventudes s’encarregà de arreplegar els donatius per a regalar als xiquets més humils regals. A més, els falangistes faran finalitzar la desfilada dels reis davant del domicili del Frente de Juventudes. Així fins la dècada de 1960 quan cediran l’organització de la cavalcada a altres organitzacions sense el seu caràcter polític.
El control de la moralitat en les festes.
Una de les primeres preocupacions dels governants franquistes a Alcoi va ser controlar la conducta dels festers en les seus de les filaes. Així el 28 de Juny de 1939 un acta del Ajuntament amb el títol "Establecimientos de Bebidas" regulaba el funcionament d’aquestos locals: "Respecto a las comparsas, como se sabe que la Asociación de San Jorge está reformando el Reglamento para moralizar y dar a las fiestas el espiritu tradicional que los pasados sectarismos les habian arrebatado, propone que se oficie al Presidente de dicha Asociación manifestandole que se espera de el la inclusió en el Reglamento de un precepto que obligue a todas las comparsas a instalar su domicilio en plantas bajas y a la terminante prohibición de convertir sus locales en centros de embriaguez y degeneración, sín que puedan concurrir a ellos mas que los reglamentariamente afiliados, pues de lo contrario las comparsas que desoigan estos elementales deberes seran sometidas a rigurosas sanciones.[36]"
Durant la postguerra el règim franquista intentà controlar la moral dels ciutadans, ajustant-la als seus canons de comportament. Així no podien tolerar que s’hi produïren excessos durant les festes. L’Associació de Sant Jordi es va comprometre a realitzar eixa cura de les costums. El dia 10 d’Agost es reuniren el president de l’Associació, Romualdo Coderch, amb el regidor de l’Ajuntament Jorge Seguí Santonja, amb el propòsit de regular el funcionament dels locals de les filaes segons el criteris de l’Ajuntament, encara que els permet que no hi estiguen situades a una planta baixa, com va acordar l’Ajuntament a l’acta del 28 de Juny. El regidor donarà a conèixer als membres de les filaes que "cree que no serà necesario recomendar que las Comparsas se rijan interiormente dentro de la moralidad que exige el nuevo régimen Español.[37]" El President de l’Associació es comprometrà a fer un nou reglament i una llista de tots els socis de les filaes per a tindre un major control sobre qui entra o ix de les seus de les filaes. Per últim, "El señor Seguí tambien indica que si por casualidad alguna Comparsa recayera en alguna falta, se oficiaria a esa Junta Directiva, para que ella y de acuerdo con las autoridades señalen las sanciones pertinentes.[38]"
La Junta directiva que habia d’imposar les sancions era la de l’Associació, i sembla que aquesta no es va prendre amb molt d’interès aquesta tasca, ja que no hem trobat cap referència a alguna sanció a alguna filà per immoralitat, i si una reunió, el 4 d’Abril de 1948, dels primers trons ( un primer tro, és aproximadament el principal directiu d’una filà) i la junta directiva de l’Associació amb l’alcalde de la ciutat, Francisco Boronat Picó, al Saló d’actes de l’Ajuntament.
L’alcalde va fer saber als reunits que "el motivo que le ha inducido a convocar esta Reunión, pues cree sinceramente que las Fiestas estan en trance de degenerar en una orgía sin limites, y es por lo que recomienda se ponga el máximo interés en demostrar lo contrario, pues su obligación es servir a la Ciudad y esta reclama en expresión formal, se corrijan los defectos y abusos, no a la fuerza sino, creando el clima necesario para su desarrollo y dar con ello ejemplo vivo de nuestro amor y cariño por nuestras incomparables fiestas.[39]"
Per part de l’Associació es van limitar a donar la rao al Alcalde: "Hace uso de la palabra el Sr. Moya Moya, para expresar la satisfacción de haber oido la palabra acertada de nuestro Sr. Alcalde, tan conocedor de nuestras costumbres, ratificándose en todo lo dicho por el mismo.[40]" Amb açò no es torna a trobar cap altra reunió de l’Ajuntament amb els festers al llibre de Actes de l’Associació, be per què els festers van començar a adaptar-se a la moralitat franquista o be per què l’Ajuntament va renunciar a vigilar els costums dels alcoians durant les festes.
Conclusions
La premsa franquista i les autoritats del règim durant la postguerra intentaren canviar la significació de les festes alcoianes en benefici propi, identificant constantment la figura de Franco amb la de Sant Jordi, i en menor mesura, als moros amb els rojos, i als partidaris de Franco amb els cristians
L’església catòlica no s’oposà a aquesta utilització política de la figura de Sant Jordi, sinó que més be col·laborà amb aquestes interpretacions polítiques.
Els discursos pronunciats durant les festes de Sant Jordi de 1939, on es donava una interpretació política dels fets de 1276 (la derrota d’al-Azraq davant dels murs d’Alcoi), van servir de model per a les al·locucions de les autoritats franquistes i per als articles periodístics d’aquest tipus, que fins les acaballes de la dècada dels cinquanta van ser molt freqüents en la premsa local.
(575)
El nou règim franquista feu ús de les festes i de les commemoracions de fets històrics per a fer propaganda política de la seua ideologia, pronunciant discursos o amb articles a la premsa
Les autoritats franquistes utilitzaren políticament les festes patronals d’Alcoi per a aconseguir més recolzament popular per als seus actes oficials, com durant les celebracions del Dia de la Victòria de 1939 que acompanyaren amb una desfilada de festers, o durant les visites a Alacant de Carmen Polo on foren enviats representants de filaes...
El Frente de Juventudes es feu amb el control d’aquelles festivitats, com la Cavalcada dels Reis Mags, que no comptaven amb una organització interna pròpia, i respectaren l’autonomia d’aquelles com en el cas de l’Asociación de San Jorge de Alcoy, que s’encarregaven de preparar les festes de cada any.
Notes
Gaceta de Levante, 19 d’Abril de 1939, pàgina 3
ESPI VALDES, Adrian (1982) Nostra Festa. Alcoi; Asociación de San Jorge de Alcoy. Pàgina 88.
Gaceta de Levante, 25 d’Abril de 1939, pàgina 3.
Gaceta de Levante, 25 d’Abril de 1939, pàgina 1.
Gaceta de Levante, 25 d’Abril de 1939, pàgina 2.
Gaceta de Levante, 25 d’Abril de 1939, pàgina 2.
Gaceta de Levante, 25 d’Abril de 1939, pàgina 2.
Gaceta de Levante, 25 d’Abril de 1939, pàgina 2.
Gaceta de Levante, 25 de Abril de 1939, pàgina 2
Gaceta de Levante, 25 de Abril de 1939, pàgina 2.
Diario Alcoy, 30 de Abril de 1946, pàgina 1.
Diario Alcoy, 30 de Abril de 1946, pàgina 1.
Diario Alcoy, 30 de Abril de 1946, pàgina 1.
Diario Alcoy, 30 de Abril de 1946, pàgina 1.
Diario Alcoy, 30 de Abril de 1946, pàgina 1.
Diario Alcoy, 30 de Abril de 1946, pàgina 1.
Diario Alcoy, 30 de Abril de 1946, pàgina 1.
Diario Alcoy, 30 de Abril de 1946, pàgina 1.
Diario Alcoy, 5 de Mayo de 1946, pàgina 1
Diario Alcoy, 5 de Mayo de 1946, pàgina 1.
Diario Alcoy, 5 de Mayo de 1946, pàgines 7-8.
FONTANA, Josep et alii: España bajo el franquismo. Ed. Crítica, Barcelona 1986.
Hoja Oficial de Alcoy, 16 de Maig de 1939, pagina 2.
Hoja Oficial de Alcoy, 16 de Maig de 1939, pagina 2.
Hoja Oficial de Alcoy, 17 de Maig de 1939, pagina 1.
Hoja Oficial de Alcoy, 12 de Maig de 1939, pagina 2.
Hoja Oficial de Alcoy, 12 de Maig de 1939, pagina 2.
Hoja Oficial de Alcoy, 12 de Maig de 1939, pagina 2.
Hoja Oficial de Alcoy, 12 de Maig de 1939, pagina 2.
Hoja Oficial de Alcoy, 17 de Maig de 1939, pagina 2.
Hoja Oficial de Alcoy, 17 de Maig de 1939, pagina 2.
Libro de actas de la comisión gestora municipal de Alcoy, del 7 de Abril de 1939 al 15 de Abril de 1942. Pàgina 409.
ESPI VALDES, Adrian et alii (1982) Nostra Festa. Alcoi; Asociación de San Jorge de Alcoy. Pàgina 111
Libro de Actas de la Asociación de San Jorge Tomo VIII, pàgines 158-159.
Libro de actas de la comisión gestora municipal de Alcoy, del 7 de Abril de 1939 al 15 de Abril de 1942. Pàgines 249 a 250.
Libro de actas de la comisión gestora municipal de Alcoy, del 7 de Abril de 1939 al 15 de Abril de 1942. Pàgines 76 a 77.
Libro de Actas de la Asociación de San Jorge Tomo VIII, pàgina 13.
Libro de Actas de la Asociación de San Jorge Tomo VIII, pàgina 13.
Libro de Actas de la Asociación de San Jorge Tomo VIII, pàgines 158-159.
Libro de Actas de la Asociación de San Jorge Tomo VIII, pàgines 158-159.
Bibliografia
BERENGUER BARCELÓ, Julio (1977) Historia de Alcoy III, recopilación de documentos , testimonios, datos y noticias. Alcoi, Ed. Gráficas Ciudad.
ESPI VALDES, Adrian et alii (1982) Nostra Festa. Alcoi; Asociación de San Jorge de Alcoy.
FONTANA, Josep (1986) España bajo el franquismo. Barcelona, Ed. Crítica.
GALLEGO MENDEZ, Maria Teresa (1983) Mujer, Falange y Franquismo Madrid, Ediciones Taurus S.A.
MORODO, Raul (1980) Acción Española.Orígenes ideológicos del franquismo. Madrid, Tucar Ediciones.
SHEELAGH Ellwood (1983) Prietas las filas. Historia de la Falange Española Madrid, C.I.S
TUSELL, Javier (1990) Historia de España, Siglo XX. Madrid, Historia 16.
TUSELL, Javier (1996) La dictadura de Franco. Barcelona, Ediciones Altaya.
TUSELL, Javier (1984) Franco y los católicos. La política interior española entre 1945 y 1957. Madrid, Alianza Editorial.
V.V.A.A. (1996) Historia de l’Alcoià el Comtat y la Foia de Castalla, Alacant: Editorial prensa Alicantina S.A.