|
|
|
OPINIÓ |
|
|
|
Rams, 2010. Impressions
d’un Concert
Lluís
Torró
Fotos (CC) Mª
Ángeles Ruano
Delicado  |
|
|
 Lluís
Torro Gil (Alcoi, 1964)
professor d'història econòmica a la Universitat
d'Alacant, soci del CIM
Apolo des de 1992 i membre de la Corporació Musical
Primitiva
des del
1997, en excedència des del 1999, data en que fou
elegit
regidor de l'Ajuntament d'Alcoi. A hores d'ara i a resultes de
les
eleccions del 2007 diputat per Alacant a les Corts Valencianes.
|
|
 La
Festa
és música. Si hi ha alguna cosa que
s’apropa a la màgia és un concert de
música festera a Alcoi. I si, damunt, és de La
Vella (que em disculpen la resta de les bandes, però no vaig
a ocultar les meues preferències), la màgia pot
elevar-se al nivell d’alquímia: una pedra
filosofal que transforma vibracions de membranes i llengüetes
en or pur. És realment difícil sintetitzar i
transmetre el cúmul de sensacions que es poden experimentar
un matí de diumenge de rams a l’interior tancat i
enfosquit d’un teatre.
Sí, la Festa
és
música perquè és difícil
(jo quasi diria que impossible) sentir la Festa de
Moros i Cristians sense el concurs de l’element musical.
Escoltar un pasdoble o una marxa a un concert transmet més
sensacions i arriba més a l’esperit que qualsevol
altra activitat relacionada amb els Moros i Cristians.
El diumenge 28 de
març
vaig poder assistir al tradicional concert del diumenge de rams de la
Primitiva i els dolçainers de La Cordeta. Com sempre, em
vaig quedar amb un regust de satisfacció i amb
l’enveja de no poder participar més que com a
espectador. He de dir que, més enllà, de les
peces executades i del fet que es tracte de música per a
festes, en la qual els músics alcoians sempre li afigen un plus
(torne a demanar disculpes als demés; que n’he de
fer, si en açò haguera d’actuar
d’àrbitre crec que seria
“casero”), la banda va aconseguir demostrar un
nivell notable. El conjunt va superar amplíssimament totes
les petites deficiències que són inherents al
directe i inevitables en els conjunts amateurs. Des del meu modest (i
imparcial, ja ho veieu) punt de vista la banda ha experimentat una
considerable millora als darrers temps.
El programa va
barrejar adequadament
clàssics amb repertori més modern. Pel que fa als
primers, junt a monuments com 1899 del mestre Seva
(com és possible que aquesta meravella no tinga nom!) o Turista,
vam poder gaudir de descobriments espectaculars. Realment els fons dels
arxius de les bandes alcoianes no deixen de sorprendre’ns,
any rere any.
A la primera part cal
destacar En
el Oasis, una fabulosa peça que es troba fora dels
cànons estrictes de les marxes i els pasdobles. D’Intermedi
àrab la va qualificar l’autor, Eliseu
Martí Candela, un de tants alcoians
“exiliats” per raons de treball. Que
n’hem de fer! Abans com ara, resulta ben complicat
desenvolupar una carrera artística o professional a una
ciutat de mida mitjana com la nostra.
 Aquesta
condició d’artista notable emigrat la comparteix
l’autor del pasdoble Alcoy, Vicent Costa
Noguera (“exiliat”, com Eliseu Martí, a
Barcelona). Un encert la seua inclusió en el programa, i,
molt especialment, la seua execució doble: en la
versió original a piano (en excel·lent
interpretació d’Alfonso Marco) i en la
instrumentació per a banda del destinatari de la
peça, el director de la Vella, Antonio Pérez
Verdú. Tota una lliçó de
música per al públic alcoià.
Permeteu-me que em
quede, dins dels
descobriments “arqueològics” amb 24
de septiembre de 1810, de Camilo Pérez Monllor. No
solament per les connotacions historicistes de la marxa, composada en
commemoració del centenari del jurament de fidelitat dels
diputats de les Corts de Cadis a Ferran VIIè. Em va
sorprendre molt gratament que la peça sonava molt, ja em
perdonareu l’expressió,
“moderna”. Una petita joia d’un dels
membres de la nissaga més notable de compositors alcoians.
La segona part del
concert es va
dedicar, com ja fa alguns anys, a peces més
contemporànies, tant marxes (com Álferez
Andrés Cortés, una marxa mora del
siller Andrés Valero, basada en una obra seua anterior) com
músiques per a boatos (com la Música
per a una capitania, del murer José Rafael
Pascual). Va ser el moment en el que les dolçaines van fer
acte de presència a l’escenari del
Calderón. A destacar les dues marxes cristianes
interpretades. D’una banda, Saxum, una
peça menys coneguda de la producció de Rafael
Mullor, en la que podem apreciar plenament la seua aportació
a la música festera alcoiana. D’una altra,
l’espectacular Piccadilly Circus, del
contestà Josep Vicent Egea, pura fusió posada al
servei de la marxa cristiana. L’aposta
d’Àngel Ferrando i la Vella per aquestes propostes
musicals, combinant-les amb el repertori més tradicional i
estrictament alcoià, resulta atractiva i molt enriquidora.
 El
concert va vindre acompanyat per una excel·lent
representació (amb magnífiques interpretacions)
d’un parell de peces magistrals del mestre Blanquer:
l’entranyable El petit Adolfín Bernabeu
i de la marxa entre les marxes Tarde de Abril. No
sé si aquestes peces es poden executar de forma
més correcta, el que puc afirmar és que resulta
difícil superar les versions de La Vella pel que fa a les
dinàmiques, els matisos tímbrics,... en
definitiva al seu esperit. El mateix es pot afirmar dels bisos
tradicionals d’Un moble més i L’entrà
dels moros, magníficament executats amb el
brillant i precís concurs dels dolçainers de La
Cordeta.
Els assistents al
concert segurament
ja s’hauran adonat a hores d’ara que no he fet cap
esment a la peça amb la que es va tancar la primera part del
concert. Lògicament no és cap oblit.
L’he deixat per al final expressament. I no sols
perquè A la Meca,
de Gonzalo Blanes,
és, sense cap mena de dubte, una marxa mora absolutament
fora de sèrie. Vull destacar la interpretació que
ens va proposar Àngel Ferrando. En executar-la a un temps
superior al de les clàssiques versions que hem escoltat
tradicionalment, en la meua humil opinió demostra que els
canvis metronòmics a la música festera han estat
realment importants. La marxa no sols no va perdre en
càrrega emocional: va guanyar en intensitat. Una
interpretació memorable que hauria de passar a la
història.
|
|
Programa
Esperanza
Calabuig
